Jubilació als 65? Sí.

Amb el temps he arribat a la conclusió de que la fixació de la edat de jubilació "legal" als 65 anys va ser molt encertada.

Els avenços mèdics sovint eliminen els símptomes quan ens fem grans, però no sempre curen realment. I es que no poden, perquè l'organisme, després de tants anys, ja no es recupera realment.

Cadascú parlem d'aquest assumpte segons ens ha anat. En el meu cas, el primer esglaó va ser cap els 45. Semblava que no afectava a la vida professional, però sí afectava, de moment en la quantitat més que en la qualitat de la feina feta.

La qualitat va patir el primer sotrac cap als 55, iniciant el descens uniformement accelerat fins als 65.

Independentment dels "sinofos" físics, amb la jubilació s'acosta, arriba, la davallada mental en aspectes decisius: incontinència verbal, memòria, atenció i capacitat de comprensió. En aquest terreny, al menys fins ara, la medicina sembla que res ha pogut fer i, mentre, la qualitat de vida "mental" s'esvaeix irremissiblement.

Hi ha persones que aparenten més edat de la que tenen, però mentalment estan bé (dintre del que cap esperar). El meu cas és tot el contrari: sense cabells blancs als 71 anys em passo la vida fotent la pota, no trobo res i compro coses que ja tinc perquè no me'n recordo que ja les vaig comprar no fa pas gaire.

No em queixo, només constato que les aparences enganyen (mai em cedeixen el seient al bus, he, he...)

"Només" sis anys de jubilat i no podria subsistir sense el suport de la meua dona, set anys més jove.

Tota la vida dedicat a la divulgació de coneixement, vaig trobar la "salvació" col·laborant en centres per a gent gran. Però aquesta és una altra història....