Recuperar la idea de minoria nacional que no té garantit l'autogovern. Els conceptes jurídics no poden ser interpretats de manera restrictiva, i la definició de Capoporti jo no la interpreto de forma restrictiva.
Minoria nacional és sinònim de nació, i no exclou el dret d’autodeterminació, ans el contrari cal denunciar la minorització i la necessitat urgent de l'estat propi reforçant el cas internacional com a minoria nacional oprimida per exercir l'autodeterminació atès que l’estat no garanteix l’autogovern. La mini autonomia era l'assegurança jurídica espanyola per tal de blindar el règim en l'àmbit internacional aparentant dotar la minoria nacional catalana d'un sistema de gestió pròpia. Cal trencar l’encanteri.
14 d’abril 2026
Per entrar en una web us demanen el vostre correu? Correu Temporal Servei de Correu Electrònic Temporal - Gestió de Privacitat de Correu Senzill i Segur. Generació instantània de correu electrònic temporal d'eliminació.
Correu Temporal
Servei de Correu Electrònic Temporal - Gestió de Privacitat de Correu Senzill i Segur.
Generació instantània de correu electrònic temporal d'eliminació
No cal registrar-se, és sencill, generar una adreça de correu electrònic temporal anònima amb un sol clic. El període de validesa es pot personalitzar (de 10 minuts a 24 hores). Un cop caducat, el correu electrònic es desactiva automàticament i tots els missatges associats s'esborren permanentment sense cap retenció de dades. Això crea un veritable sistema de bucle tancat per a l'ús únic del correu electrònic, reduint efectivament el risc de fuites de privadesa.
https://temp-mail.app
11 d’abril 2026
Enric Canela - El gran problema de l’esquerra política és que la dreta, sense gaires complicacions, es posa d’acord en els objectius bàsics, mentre que l’esquerra, tot i compartir-los, es fractura per desacords sovint menors, gairebé anecdòtics.
Mana Tik-Tok
El gran problema de l’esquerra política és que la dreta, sense gaires complicacions, es posa d’acord en els objectius bàsics, mentre que l’esquerra, tot i compartir-los, es fractura per desacords sovint menors, gairebé anecdòtics. És com si, havent consensuat el contingut d’un comunicat, acabessin trencant per discutir-ne la tipografia: uns defensen Arial i els altres Times. Sembla que, davant d’un desacord d’aquesta magnitud, no hi hagi cap altra sortida que la ruptura.
Aquesta dinàmica respon també a una diferència de fons: mentre la dreta tendeix a prioritzar l’eficàcia i l’accés al poder, l’esquerra sovint anteposa la coherència ideològica, fins i tot a costa de la seva capacitat d’incidència.
En tenim molts exemples, i només cal observar com es mou la política espanyola —i també la d’altres països, com els Estats Units— per comprovar-ho.
A Catalunya, això no havia estat especialment greu. Tanmateix, d’un temps ençà, alguns dels qui representen Catalunya, i que se senten més espanyols que catalans, han assumit la missió de “salvar Espanya”. Això, en certa manera, no és nou, però ara ha aparegut una figura que ho encarna amb especial intensitat: Gabriel Rufián.
Cal reconèixer-li valentia i coherència des del punt de vista de l’esquerra espanyola. La seva proposta és clara: unir l’esquerra per evitar la dispersió del vot, especialment en circumscripcions petites, on aquesta fragmentació sovint es tradueix en una pèrdua efectiva de representació.
El problema és que formula aquesta proposta des d’un partit que, teòricament, treballa per la independència de Catalunya. Hi ha qui defensa —al meu entendre, erròniament— que amb l’esquerra espanyola es pot avançar en aquesta direcció, mentre que amb la dreta no hi ha res a fer. Però la història demostra que, fins i tot quan l’esquerra governava i depenia del suport català, no es va avançar en el camí de la sobirania. Cal recordar que qui va liderar la retallada de l’Estatut del 2006 va ser Alfonso Guerra, que no era precisament de dretes, i que el gir anticatalà del PSC es pot vincular a figures com Alfredo Pérez Rubalcaba, amb Miquel Iceta com a peça clau.
En aquest context, no sembla que ERC estigui especialment còmoda amb els moviments de Rufián. Costa imaginar una confluència estable amb figures com Pisarello o, eventualment, Ada Colau. També és dubtós que, malgrat algunes renúncies recents, ERC estigui disposada a diluir els seus postulats en una coalició definida principalment per l’oposició a Vox.
No sé fins a quin punt l’èxit de Rufián a TikTok, a escala espanyola, genera entusiasme entre la militància d’ERC. Caldrà veure fins on arriba aquest “efecte Rufián”, que sembla reactivar les expectatives d’una part de l’esquerra que ja entonava les absoltes.
La qüestió clau és què passarà a Catalunya. No sembla plausible una confluència amb ERC, que previsiblement es presentarà en solitari. Tampoc no és gaire creïble que els Comuns, entre d’altres, acabin fent campanya per ERC, ni que s’integrin candidats seus a les seves llistes.
Francament, tot plegat apunta que el diputat Rufián ha situat ERC en un escenari incòmode i difícil de gestionar.
La contradicció no és menor: es tracta d’un partit que fonamenta la seva existència en la ruptura amb l’Estat, però que es veu arrossegat cap a una estratègia que pressuposa la seva estabilització.
Si la unitat de l’esquerra espanyola exigeix sacrificar la coherència d’ERC, la qüestió ja no és si funcionarà, sinó qui n’assumirà el cost polític.
Des de l’independentisme, el risc és clar: que, en voler unir l’esquerra espanyola, ERC acabi desdibuixant el seu projecte independentista.
01 d’abril 2026
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)